Per als immobles ubicats a Catalunya aquesta matèria es troba regulada al Llibre V del Codi Civil de Catalunya, aprovat per Llei 5/2006 de 10 de maig , en vigor des del 1.7.2006.
L’ article 546-11 CCCat preveu la regulació en cas d’edificacions en mal estat i arbres perillosos, i estableix el dret als propietaris de la finca veïna, a exigir als de la finca que provoca el perill o atempta contra la salubritat, que adoptin les mesures adequades per a fer cessar la situació de perill o, fins i tot, que enderroquin l’element constructiu que el provoca.
Però el que analitzarem en aquest article és la regulació del art. 545-3 CCCat, corresponent a les restriccions en interès privat.
Com és ben sabut el dret de propietat és directe i absolut, però la legislació estableix i regula els límits d’aquest.
Darrerament ens trobem amb molts casos en els quals els propietaris desconeixen els límits del seu dret, fet que comporta que rebin una demanda d’un altre propietari veí que els hi demana concretament l’accés a la seva finca per a dur a terme unes obres en la seva pròpia finca indemnitzant els perjudicis que pugui produir.
Aquesta restricció és exigible judicialment i resulta directament de la regulació de les relacions de veïnatge i en interès privat, també desenvolupades en la jurisprudència foral i del Tribunal Suprem.
La qüestió que es planteja moltes vegades és si hi ha un dret a exigir una indemnització com a requisit previ a la ocupació de la finca, o com a conseqüència d’aquesta i limitada als perjudicis que excedeixin de les molèsties pròpies de l’ocupació temporal de la finca.
Si la naturalesa del dret fos una servitud, quedaria sotmesa al requisit previ d’una justa indemnització per a la seva constitució forçosa o legal, però en canvi, com es tracta d’una limitació legal de domini de les finques per bon veïnatge, no concorre el requisit previ de pagament d’un cànon d’ocupació o preu de lloguer, i això perquè a diferencia de les servituds, les limitacions legals per raó de veïnatge es caracteritzen per la reciprocitat de la que es deriven les normals incomoditat per a la ocupació temporal de la finca i son d’obligada tolerància sense que s’hagi de pagar res per això, per exigència de la pròpia convivència veïnal.
Tot això, sense perjudici de l’eventual i posterior indemnització que pugui correspondre si per la seva intensitat, extensió superficial, duració, o per les incomoditats o pertorbacions generades supera les ordinàries o normalment tolerables en una normal convivència o s’hagin ocasionat danys, que evidentment han d’acreditar que s’han produït efectivament, no són presumibles ni previsibles.
La conclusió és que no es pot condicional la obligació de consentir el pas per la pròpia finca a cap garantia, doncs no està previst en la regulació legal sobre la matèria, i en cas de demanda judicial, no prosperaria cap oposició per aquest motiu.
Si vol saber més al respecte i en el seu cas concret, no dubti a contactar-nos.
